Discurs del president de Tradicat, Josep Costa

Benvolguts i benvolgudes autoritats, companys i amics.

Tradicat ha fet 10 anys, de fet som molt joves d’una banda, però per l’altra no ho som tant, perquè el fet de l’existència de Tradicat ve de molt més endarrere. L’any 1962, el patriota nordcatalà Francesc Pujade, va escriure una carta al president de la Unió Excursionista de Vic, Martí Cassany, on li explicava com els nordcatalans havien establert un costum des de l’any 1959 que consistia en portar una flama d’una església important del Rosselló i transportar-la passant pel pic del Canigó, a la vella abadia de Sant Martí del Canigó, on es feia l’Aplec el 16 d’agost. Pujade, li demanava a Cassany, que aquell any, per primera vegada es volia portar una flama d’una església de fora de la Catalunya del Nord, concretament la de Santa Maria del Tura d’Olot, i que junt amb la flama d’Olot volien que hi hagués també una branca del llorer de Vinyoles que havia plantat Mossèn Cinto. Aquest fou l’inici de la relació i la llarga amistat i constant col·laboració de la gent de la comarca d’Osona a les romeries o pelegrinatges i ben aviat a la difusió de la Flama del Canigó la vetlla de Sant Joan arreu dels Països Catalans. Verdaguer fou per tant el motiu i el principal lligam entre els osonencs i els nordcatalans a partir del seu gran poema Canigó. Els focs de Sant Joan, sempre vius a la Catalunya peninsular, varen conèixer una renaixença i gran empenta al nord dels Pirineus a partir del 1947, gràcies al Cercle de Joves de Perpinyà, liderat per Joan Iglésis, i a partir dels anys 1962 i 1963, gràcies al grup de Francesc Pujade, que féu baixar la Flama del cim del Canigó als pobles de les contrades del peu de la muntanya. El pas més important per a institucionalitzar i popularitzar l’amistat i relacions lligades pel petit grup de persones de Vic, Manlleu, Manresa, Igualada, Olot, Besalú, etc. Amb els nordcatalans (Lleó Fabre, Josep Deloncle i el seu fill Jaume, Gilbert Mauri, Andreu Miquel, Albert Llech, Gilbert Grau i la seva filla Daniela, Pere Mateu, etc.), fou el de fer circular la Flama del Canigó per encendre les fogueres de Sant Joan arreu dels Països Catalans. El 1966, la Flama arriba per primera vegada fins a Coll d’Ares, la gent del Principat i del Rosselló es van trobar amb una gran festa i ballaren una sardana simbòlica que depassava els dos cantons de la frontera imposada des del Tractat dels Pirineus de 1659. L’any següent, 1967 la Flama ja va arribar fins a Vic, per tal de que pogués passar la frontera, va ser clau el paper de Josep Mª Guell, aleshores alcalde de Campdron i el suport constant de l’Ajuntament de Vic. El grup inicial dels portadors osonencs girava entorn a Martí Cassany de Vic, i de Ramon Torra i Xavier Valls de Manlleu. Fins al 1982 la Flama es va estenent a través d’una sola caravana, i a partir del 1983 es creen les rutes de Vic i de Manlleu. Ja al 1984 s’introdueix la ruta d’Osona Sud. De la mà d’en Xavier Valls, el 1983 es fa el I Congrés al Principat de la Flama del Canigó, Focs de Sant Joan a Manlleu, amb congressistes d’arreu dels Països Catalans: Mallorca, el Rosselló, Andorra, el País Valencià i el Principat. Una figura clau en el cas andorrà va ser Esteve Albert. Des del 1967, Tradicions i Costums (TiC), de la mà de Nemesi Solà, Toni Viñas, Ricard Ballester, Albert Macià i posteriorment Toni Ayala i Llum Ferrero, es fa la gran tasca de fer arribar la Flama al País Valencià, Mallorca i l’Alguer. El 1982 el TiC fa arribar la Flama a la inauguració de l’Expocultura, embrió del Congrés de Cultura Catalana. Caldria ressaltar que hi havia equips de foc molt ferms a Igualada, Reus, Girona, Bellpuig, Arenys de Mar, Esplugues i Vidreres.

Pel què fa al grup inicial de les rutes de Vic i Manlleu, liderades per Martí Cassany i Xavier Valls, van anar teixint complicitats a nivell personal amb persones que a títol individual feien arribar la Flama a diferents nuclis, Pere Riera, Andreu Coll, Toni Anguera, Miquel Albó, i Josep Maria Solà Sala de Vic, Joan Colom de Tona, Teresa i Enric de l’Estelada de Taradell, Josep i Ramon Sellarès, d’Orís i Sant Vicenç de Torelló, Ramon Vaqué de Sant Pere de Torelló, Ramon Vinyeta de Torelló, i el grup del moianès, format inicialment per Joan Segalès i Josep Petitbo, i posteriorment per Josep Franquesa que ens ha deixat recentment. Al principi, la Flama es portava a través de la gent d’Osona acompanyats dels nordcatalans al Monestir de Montserrat (amb la complicitat del pare Miret) i al Parlament de Catalunya quan es va restablir la democràcia. Posteriorment, el TiC assumí aquesta tasca del Parlament i l’equip de foc d’Igualada la de Montserrat.

Després d’aquests primers gairebé 40 anys, en els quals la iniciativa de dur la Flama era pràcticament personal, es va veure convenient la creació d’una entitat legal que coordinés i vehiculés tot el moviment de flama a nivell de les nostres comarques i subcomarques de referència, bàsicament Osona, Ripollès, Moianès i Cabrerès. Així, el 2002 neix Tradicat, Associació per les tradicions catalanes, amb Martí Cassany i Xavier Valls com a presidents d’Honor. Els nostres objectius principals són fer arribar i difondre la Flama del Canigó per tots els pobles de la nostra àrea d’acció, cuidar molt el què representa la tradició de les fogueres de Sant Joan, i fer incidència sobre les efemèrides importants del catalanisme que il·lustren la postal anual de la Flama, aquest 2013 serà dedicada concretament a la figura històrica de Francesc Macià i Ambert, Bac de Roda, en els 300 anys de la seva execució. Així mateix s’ha vetllat per difondre tots els fets de la cultura tradicional i popular catalana, especialment entre el col·lectiu escolar. Aquest aspecte s’aprofundirà per part del company Xavier Roviró.