Sant Joan
De ben segur que les imatges que us vénen al cap quan penseu en la festa de Sant Joan, són la nit o revetlla que s’allarga fins a la matinada, les fogueres, els petards, la coca, la ballaruga. I molt possiblement… l’inici d’un llarg període de vacances. En canvi, qualsevol text, article, reportatge al voltant de Sant Joan que us pugui caure a les mans, veureu que parla de tota una altra sèrie d’elements, presents sobretot durant la nit que va del 23 al 24 de juny, la nit o revetlla de Sant Joan: nit màgica; les herbes remeieres, solstici d’estiu, personatges fantàstics, el poder de l’aigua i la rosada, nit de bruixes. Antigament, diada de pagar tributs rurals i en algunes zones de renovar els contractes i actualment, període de pagues extres. Jornada per fer romeries i trobades en fonts per fer-hi un bon berenar.
Jornada amb un gruix de rituals i creences, en bona part oblidats o en tot cas amb una pèrdua important de presència en la celebració actual.
La nit de Sant Joan
La nit de Sant Joan és la nit més màgica de l’any. Els orígens d’aquesta celebració solen relacionar-se amb les festes que civilitzacions molt antigues realitzaven amb l’arribada del solstici d’estiu. Les fogueres semblen estar relacionades amb ritus en honor al sol. El foc, representat en les fogueres, esdevenia l’element que donava força al sol, que després d’haver arribat al zenit començava un nou període que marcava pausadament la seva davallada. Durant molts segles, en la nit de Sant Joan, a bona part d’Europa, però també al nord d’Àfrica, la munió de fogueres enceses era enorme. Aquesta pràctica comuna servia per homenatjar el sol en la seva plenitud com a font de la llum i de la vida.
La nit de Sant Joan, però, conté moltes pràctiques i rituals diversos que fan pensar que són hereves de tradicions ben diverses. Tal com diu Joan Soler Amigó: “La Nit de Sant Joan ha mantingut i acrescut la seva tradició pagana i supersticiosa, que integra ritus solars amb d’altres de relatius a l’aigua, les plantes i els estels. Hi conflueixen tradicions pirinenques i mediterrànies d’ambdues riberes, cèltiques i romanes, paganes, cristianes i laiques, rurals, marineres i urbanes, ancestrals i del segle XXI”.
La presència del foc
El foc continua tenint una gran presència en la celebració de la festa de Sant Joan. De fet podem dir que la vigília i la nit de Sant Joan, en el calendari festiu, és la gran festa del foc. L’encesa de falles i sobretot fogueres continua ben arrelada a casa nostra, encara que s’ha perdut el caire més popular que havien tingut per adquirir-ne un de més institucional, en bona part com a conseqüència del zel que s’ha posat en el compliment de la normativa d’encendre foc a l’àmbit públic. Del costum, no pas massa llunyà, de l’encesa de fogueres a la majoria de places i fins i tot a les cruïlles de carrers, fruit de l’apilament de mobles vells i atrotinats, de caixes i restes de fusteria, s’ha passat a l’encesa molt més reduïda de fogueres, totes elles amb el corresponent permís municipal. En aquesta nova etapa de les fogueres de Sant Joan, l’arribada de la Flama del Canigó, que aporta el foc que encendrà bona part d’aquestes fogueres, ha contribuït, en canvi, a mantenir el caire col·lectiu que sempre havien tingut, encara que fos en grups més reduïts, i al mateix temps s’ha convertit en un veritable símbol d’unió de tots els territoris de parla catalana: els Països Catalans.
Nit de fogueres.
Joan Soler Amigó. Cultura popular tradicional
“La Nit de Sant Joan és nit de foc: s’abranda l’haro a l’Aran, es cremen barraques al Priorat i a les terres de l’Ebre, s’encenen fogueres per tots els pobles i ciutats, arreu dels Països Catalans, de manera que convergeixen les tradicions pirinenques i les mediterrànies: a Alacant és coneguda com la Nit del Foc […]
‘Els focs de Sant Joan se salten per davant; els de Sant Pere se salten per darrere.’ Les fogueres són objecte de tota mena de rituals: qui giravolta o salta set focs es casa abans de l’any; qui salta el foc s’assegura salut per tot l’any, i qui camina descalç damunt les brases o sobre les cendres calentes –homes i dones, infants i bestiar-, s’enforteix i prevé de malures… El foc de Sant Joan és sagrat: casa les parelles que el salten donant-se les mans. Hom en recollia les cendres per les seves virtuts guaridores i preservadores de mal.
La tradició conserva els ritus i el costumari propis de les fogueres ancestrals, i hi ha incorporat, des de la invenció de la pólvora, els focs d’artifici. Focs d’espetec o d’espurneig…, fins als espectaculars castells de focs.
Els anys setanta es va proclamar aquest dia com la Diada Nacional dels Països Catalans, per la comunitat simbolitzada en la tradició de les fogueres: cada any, la flama del foc encès al cim de Canigó –com una torxa olímpica- és transmesa solemnement de poble en poble per colles de marxaires i abranda les fogueres de moltes viles i ciutats catalanes. Joan Maragall, de molt abans, ja havia expressat aquesta comunitat de llengua i de cultura que proclamaven els focs de Sant Joan:
Ja les podeu fer ben altes
les fogueres aquest any
cal que brillin lluny i es vegin
els focs d’aquest Sant Joan.
Cal que es vegin de València,
de Ponent i de Llevant…
i en fareu també en la Serra
perquè els vegin més enllà…
i el crit d’una sola llengua
s’alci dels llocs més distants
omplint els aires encesos
d’un clamor de Llibertat!
Joan Maragall
Textos de: Josep Roquer i Soler