A la Catalunya del Nord l’ancestral costum d’encendre focs solsticials s’havia perdut, fins que el 1947 en Joan Iglesies, del Cercle de Joves, n’encén un per Sant Joan a Perpinyà, que s’anirà repetint. Més tard, el 1955, l’excursionista Francesc Pujades, d’Arles (Vallespir), amant del veí Canigó, i inspirat pel poema de mossèn Cinto Verdaguer, n’hi encengué un perquè es veiés d’arreu. Ell mateix, el 1959, des del Touring Club de França, promogué el Pelegrinatge dels Cims, en què el 16 d’agost traginaven una flama des d’una església o monestir, i, passant pel Canigó, la duien a l’abadia de Sant Martí. És a partir d’aquí que s’estableixen els contactes amb excursionistes del vessant sud del Pirineu, com el president de la Unió Excursionista de Vic Martí Cassany, el 1962, i d’altres activistes, com Esteve Albert i Josep Deloncle, que fan confluir les tres iniciatives el 1963, amb la conservació de la Flama del Canigó al Museu Casa Pairal, al Castellet de Perpinyà.
L’any 1966 decideixen trencar la frontera del Tractat dels Pirineus (1659) al coll d’Ares, amb un Foc de Germanor, amb Gilbert Grau i Lleó Fabra com a responsables. Amb l’acord que després es faria una revetlla a Camprodon, aquella nit va obrir-se la frontera. Es diu que Martí Cassany s’endugué la Flama i l’endemà l’oferí a la Catedral de Vic, tot i que no se n’ha trobat documentació.
El 1967 la Flama del Canigó va encendre la primera foguera a les places de Vic i Tona, i arribà a Barcelona. A poc a poc la xarxa es va anar estenent i el foc s’anà escampant arreu. El 1972 arribà a Reus, i a València, el 1973.
La Flama del Canigó és rebuda pel Parlament de Catalunya, ajuntaments, consells comarcals i entitats culturals i esportives de tot el territori. Cal, doncs, que aquesta Flama del Canigó arribi i es mantingui arreu dels Països Catalans, i que aquest Foc de Sant Joan perduri com a símbol d’esperança i de germanor d’una comunitat que vol i necessita recuperar plenament el seu sentit de pàtria, socialment justa, políticament lliure, econòmicament pròspera i culturalment digna.
El ritual
El dissabte d’una setmana abans de Sant Joan, desenes d’excursionistes d’arreu deixen feixets de llenya i grapats de sorra al pic del Canigó, que es convertiran en foguera la nit del 22 al 23 de juny, i així es podrà renovar la Flama.
El 22 de juny tres excursionistes del Cercle de Joves de Perpinyà van a buscar la Flama que des de 1963 resta encesa al Museu Casa Pairal del Castellet i la pugen al cim del Canigó. A mitjanit, entre proclames, cançons populars i himnes, s’hi encén el foc, del qual se’n prendran desenes de flames amb quinquers, que serpentejaran cap avall en corrua. Alguns dormiran al pla dels Cortalets i d’altres la duran corrents al coll d’Ares (hi arriba a les 6 del matí). L’objectiu de tothom, que la Flama del Canigó arribi al màxim de pobles i ciutats dels Països Catalans per a encendre les fogueres de la nit de Sant Joan.
La simbologia dels Focs de Sant Joan i la Flama del Canigó
El foc ha estat sempre un símbol en la vida de l’home. Els pobladors primitius dels països mediterranis i europeus ja veneraven les forces de la natura, i amb elles principalment el sol i el foc, mitjançant cultes i celebracions. Precisament, una d’aquestes celebracions ancestrals ha estat transmesa de generació en generació, durant segles, i ha arribat fins avui, amb lleus canvis de simbolisme i dedicació. Es tracta de la celebració del solstici d’estiu, heretada dels primers pobladors de les nostres comarques, la qual consistia a festejar amb fogueres la nit més curta de l’any, és a dir, l’entrada en la seva època més càlida. Després d’uns quants segles, la celebració del solstici es transformà en els Focs de Sant Joan, una de les tradicions i uns dels costums més notables de la comunitat catalana.
El foc s’estén pels Països Catalans
Fa molts segles que aquesta celebració -la vetlla, matinada i dia de Sant Joan-, a base de fogueres o falles, abasta geogràficament totes les comarques dels Països Catalans, des de les Corberes, més enllà dels Pirineus, fins al sud del País Valencià, i des de les terres entrades a l’Aragó fins a les Illes del mar Balear.
Les pràctiques al voltant del foc
Aquesta diada ha donat lloc a un gran nombre de pràctiques i creences de caire màgic, que prenen vigència la nit i la matinada de Sant Joan: pactes; l’ús d’unes herbes determinades; dites; danses, cançons i versets; pràctiques al voltant del foc o damunt les seves cendres; peticions i desigs; invocacions i conjurs; l’ús d’una aigua concreta
i de la rosada; menjars diversos -les coques i altres dolços-; vins i licors; ofrenes, cerimònies profanes i religioses com processons i comparses; oracions; aplecs; juguesques; i una gran diversitat de fogueres.
La celebració dels Focs de Sant Joan ha tingut de sempre un caràcter social, col·lectiu i cerimoniós; d’aquí ve que hagin mantingut la seva vigència i actualitat, enmig de les vicissituds del nostre poble al llarg de la seva història. Però el que ha salvat aquest i molts altres costums ha estat l’arrelament en moltes famílies, les quals han fet sobreviure multitud de costums, tot i les invasions i les prohibicions d’activitats col·lectives.
El foc al llarg de la història
Trobem ja tradicions ben arrelades amb l’arribada dels primers dominadors: els romans troben a les nostres terres comunitats amb vida urbana, alfabet, moneda i ús corrent del ferro, amb costums propis també i celebracions com la del solstici d’estiu, i inicien un procés de romanització que no es manifesta plenament fins a l’any 500 de la nostra era,
en que són menys presents els costums del poble.
L’any 680, el Concili de Constantinoble decreta la prohibició de totes les pràctiques i supersticions paganes i, amb elles, els focs primitius del solstici d’estiu. El poble no va acatar, tanmateix, les ordres donades en aquest sentit i va continuar fent les seves fogueres. Aquesta tossuderia del poble va ser, precisament, el que va provocar la modificació del caire pagà de la festa per donar-li un sentit religiós.
L’any 717, quan la irrupció dels sarraïns per les nostres terres, als indrets on eren mal rebuts, aquests deixaven fer i practicar les creences i costums populars. Així és com els nostres focs van poder continuar celebrant-se, sovint amb la participació fins i tot dels mateixos sarraïns. Hi ha una cançó que encara es cantava als inicis del segle XX, i que diu que tots plegats celebren aquesta gran diada:
Lo dia de Sant Joan
és dia d’alegria,
fan festa els cristians
i els moros de moreria.
Durant l’edat mitjana, doncs, els Focs de Sant Joan continuen celebrant-se i els seus grans impulsors van ser els gremis. Amb la incorporació de la Catalunya Nord –els antics comtats de Rosselló i Cerdanya- a l’estat francès el 1659, els Focs de Sant Joan prenen el caire de senyal d’identitat catalana que han continuat mantenint fins al dia d’avui.
L’ocupació de la resta dels Països Catalans per les tropes francocastellanes de Felip V (1707 al País Valencià, 1714 al Principat i 1715 a les Illes) comporta, juntament amb l’abolició de les institucions d’autogovern i la prohibició de l’ús públic de la llengua, la marginació total de les nostres tradicions i els nostres costums; aquestes, doncs, són prohibides públicament, i amb elles tots els seus organitzadors. Una altra vegada els homes del camp salven no sols els costums relacionats amb els focs, sinó moltes
més tradicions i costums.
El 1760, vuit homes representatius o regidors, com a delegats de les ciutats principals dels antics regnes de Catalunya, Aragó, Mallorca i València, presenten al rei Carles III el “Memorial de greuges”. En la queixa exposen col·lectivament que molts funcionaris destacats en els anomenats regnes violaven els costums més lloables i les ordenances, i introduint cada cop més costums estrangers i perniciosos. Reclamaven també el dret de tornar a establir els gremis i d’aprovar-ne les ordenances. L’any següent, al Principat, el capità general marquès de la Mina començà a autoritzar les festes populars, i es van tornar a celebrar les falles o Focs de Sant Joan.
Amb l’entrada al segle XIX, s’inicia la recuperació, sobretot amb l’acció posterior de la Renaixença, i es produeix un retrobament entre el camp i les viles i ciutats a la recerca patriòtica de les arrels del nostre Poble.
El 1885, mossèn Cinto Verdaguer canta els focs i els fallaires en el seu poema Canigó. Els focs són enaltits també per altres poetes nostres, com Maragall, Girbal i Jaume, Duran, Tortajada i Garcés, entre altres.
Amb l’Estatut d’autonomia, el 1933, excursionistes, estudiants i molts altres ciutadans donen sentit de comunitat als Focs de Sant Joan, i encenen fogueres a totes les viles i muntanyes de les nostres terres, com a senyal d’inici del retrobament d’una comunitat. Acabada, però, la Guerra d’Espanya, el 1939, torna a produir-se un replegament en tot el que ens identifica com a poble, i amb prou feines són permeses aquelles tradicions i costums que no portin problemes, és a dir, les més buides de contingut. Així, els Focs de Sant Joan es converteixen en l’ocasió anual de cremar fustots i trastos vells, i la revetlla, o bé es fa en la intimitat familiar, o bé resulta mancada de contingut cívic i cultural.